Great Ocean Road a Australia

L’oceà indòmit a un costat, naturalesa salvatge a l’altre. Dos carrils separen el món terrestre del marí i recorren la costa australiana entre vertiginosos penya-segats, cangurs i surfistes.

Li vindria de gust visitar ‘La truja i els garrins’? El nom no resulta molt suggeridor. Això va pensar el govern australià en la dècada dels 50, i per això va decidir canviar-li el nom a ‘Els Dotze Apòstols’. Amb aquest marketinian truc de màgia va convertir una formació rocosa en un dels principals atractius de la costa sud-est del país. Molt prop de la localitat de Port Campbell, emergeixen de l’oceà Antàrtic vuit enormes i majestuoses torres de pedra calcària que aconsegueixen fins a 45 metres d’altura. Eren nou -una es va esfondrar en 2005-, però el nom requeria poesia.

Són la principal atracció de la Great Ocean Road, una ruta que serpenteja per la línia de la costa i reuneix en 240 quilòmetres els principals tòpics australians. Ones salvatges i surfistes cavalcant-les, parcs naturals poblats per coales i cangurs, vinyes i poblets pesquers. La carretera neix a uns 100 quilòmetres de Melbourne, a Torquay, llar de marques com Rip Curl o Quiksilver i on el surf es fa religió. A pocs minuts es troba Bells Beach, un santuari per als devots de les taules, amb ones que poden aconseguir fins a cinc metres d’alçada.

Al llarg del recorregut altres platges, com les de Fairhaven i Eastern View, brinden la possibilitat de conquistar el mar.

La velocitat d’erosió a la base dels Dotze Apòstols és d’aproximadament 2 centímetres per any.

El vent, que assota la costa sense pietat, ha estat culpable de nombrosos naufragis. S’han descobert 240 derelictes, encara que van ser més de 600 els vaixells que es van enfonsar tractant d’aconseguir aquest abrupte litoral, quallat de penya-segats. Per aquest motiu els 130 quilòmetres que separen Princetown de Peterborough siguin coneguts com ‘la costa dels naufragis’.

Aquest mateix vent ha estat també el seu principal benefactor. Provoca les enormes ones que atreuen als surfistes i és el responsable d’esculpir les solemnes agulles de roca en el mar, els famosos Dotze Apòstols, que fa 20 milions d’anys es trobaven units als penya-segats. La foto perfecta es presenta al capvespre, amb el joc de llums, o des de les alçades, sobrevolant la zona en helicòpter.

La memòria de l’asfalt
La carretera va ser construïda entre 1919 i 1932 pels 3.000 soldats que van tornar al seu país després de la Primera Guerra Mundial. Les úniques eines amb què disposaven eren becs, pales i carros. La ruta es va dedicar a aquells que van caure lluitant a l’enfrontament, la qual cosa la converteix en el monument als caiguts més llarg del món.

Conduir per la Great Ocean Road, amb les melodies folk del surfista Jack Johnson com a banda sonora, convida a abandonar-se i submergir-se en el paisatge. Però no cal oblidar que a qualsevol moment poden creuar-se altres dos tòpics australians amb enganyós aspecte de peluix inofensiu: el cangur i el coala. “No worries, mat”“No hi ha problema, amic”, diria un ‘aussie’ (australià); els senyals de tràfic ho recorden cada pocs quilòmetres.

Les hores més comunes per veure coales i cangurs anés dels seus caus són l’alba i el capvespre.

Mentre que el mar banya un dels costats de la calçada, coneguda tècnicament com a B-110, la seva altra riba està flanquejada per parcs nacionals. En el de Great Otway les enormes cascades amaguen coves repletes de cuques de llum. Les seves passarel·les sobre el bosc d’eucaliptus, suspeses a 30 metres sobre el sòl, són les més altes del món. Malgrat la intensa aroma d’aquests arbres, l’olor a salitre no desapareix.

Malgrat el seu tendre aspecte, els coales poden ser molt agressius.

Tècnicament, la Great Ocean Road finalitza en Allansford, però molts allarguen aquesta ruta escènica uns quilòmetres més. Mereix la pena avançar fins a Warrnambool, a la platja de la qual de Logan Beach acudeixen les balenes franques australs per parir les seves cries entre maig i octubre; o fins al Cap Bridgewater, des d’on es pot saludar als centenars d’óssos marins que descansen a la platja.

“Fills d’Austràlia alegrem-nos, perquè som joves i lliures (…) la nostra llar està cenyida pel mar; la nostra terra abunda en els dons de la naturalesa”. La poètica lletra de l’himne australià bé podria referir-se a la Great Ocean Road. Molt millor que aquella ‘truja i els seus garrins’, no li feien justícia.